Explicació II (la senyoreta)

¡Vinga amunt, vinga va!,

i sempre (sempre…) mou les mans.

Amb armilla pescadora

i un posat d’home de món,

no em fa riure però m’agrada

quan s’arregla els pantalons.

Aquesta és una rondalla pocasolta, però molt bona, que el Dr. Bastons va idear per tal de fer riure a un malalt en un piset de la Rigodesa. En el fons, la intenció del doctor només era la de caure en gràcia a la dona del malalt i a unes quantes senyoretes més, que també se’n cuidaven, com és tradició, mostrant tot el seu encant femení. El Dr. Bastons va apropar-s’hi atret pel drama que, molt sensual, es deixava sentir des del carrer. 

−Qui fos el malalt...! −, va fer el Dr. Bastons a una senyoreta, mostrant-li alegre i jovialment la naturalesa voluptuosa de les seves intencions cap a ella, que tot just sortia del piset per anar a comprar unes herbes que havia recomanat el metge; caminava absorta, com preocupada, i s’aturà sorpresa i es quedà mirant l’estrany. 

−No se’n veuen gaires, per aquí, de tan bufones... −, va afegir el Dr. Bastons picant-li l’ullet a la desconeguda.

−Ai, Senyor −, va fer ella veient amb gust que se li oferia l’oportunitat de demostrar amb paraules, encara que només fos davant d’un estrany, el neguit que la posseïa i que tan s’esforçava en fer patent mitjançant la seva conducta. −No em sé tenir davant del patiment d’aquest pobre senyor, que és malalt. Abans d’ahir tenia febrícula, ahir febre, i avui, que ens pensàvem que ja es trobaria millor, ha fet tal febrada que el seu enteniment no ha pogut més, i ha perdut el seny i ha començat a dir coses extravagants -, va esplaiar-se atabalada.

−¿Extravagants, diu? −, va preguntar-li el Dr. Bastons, mostrant-se tan seriós de cop i volta que semblava que el que la senyoreta li explicava l’afectés personalment. −O sigui que aquest home no és extravagant habitualment, ¿és això? −, va afegir, veient que no se l’acabava d’entendre. L’apassionava el fet que un home normal (que era com s’imaginava al malalt) pogués dir extravagàncies, i es preguntava quines extravagàncies deu dir un home normal, un home que no és extravagant. Fou per això que la seva actitud prengué aquest gir inesperat.

−¡Oh, no, i ara...! És un senyor molt discret i educat, mai fa coses rares. És un home molt correcte −, va fer la senyoreta, dissimulant el plaer que sentia a l’adonar-se que la innocència amb què parlava ressaltava la bellesa dels seus ulls; un plaer que va ser més difícil de dissimular quan va adonar-se que el Dr. Bastons també ho havia notat i que encara la desitjava més que abans.

En aquest punt el misteriós interès del Dr. Bastons en tot aquest assumpte s’incrementà visiblement. Es posà un dit al llavi, tot meditatiu. Això va desconcertar del tot a la senyoreta, que va començar a pensar que aquell home, o bé hi entenia  (potser era metge o capellà, ves a saber...), o bé era, senzillament, un gentlemans. Després d’una bonica pausa (mitjançant la qual el Dr. Bastons va imaginar les expectatives que el seu enginy deuria haver creat en el bonic caparró de la senyoreta) ell, directament, li preguntà:

−¿Vos sabeu qui és l’home del cap fonoll?

−¿Què?−, va fer ella, meravellada per l’enginy d’aquell drapaire fascinant. –Oh! Jo no sé res, bon senyor, sóc una ignorant...

I el Dr. Bastons, fent-se'n el càrrec, va aclucar una mica els ulls i, aixecant el dit índex, va parlar de la següent manera:

− L’home del cap fonoll sempre havia estat el professor de llengua castellana del nostre poble o comarca. Tothom sabia que cada diumenge s’apropava a la platja a calça curta i, fent anar aquelles cametes llargues, primes, descolorides i esquitxades per quatre pèls mal escollits, es desplaçava sempre fins al mateix punt. Tothom sabia que feia gimnàstica, doblegant-se com una aranya mal feta, abans de banyar-se a la mar blava. Tothom també sabia que, abans de capbussar-se i bracejar com un ocell maldestre, es remullava de mar blava només fins als genolls i, amb les cames en remull, sucava les mans en la mar blava i, amb les mans, es remullava el clatell, i també les aixelles. I tothom també sabia que en sortir de l’aigua amb la tovallola s’eixugava l’entrecuix, els cabells, i també les aixelles. I també tothom sabia que després de dirigir, tot ell encara humit, una mirada ensopida cap a la profunditat de la mar blava, es girava per agafar la tovallola i els estris de caminar per la sorra i, ara un pas ara l’altre, feia cap a casa. En temps de França, l’home del cap fonoll havia estat l’apotecari. Nicolau, en deien les males llengües...

−¡Oh! ¡Que en sabeu de coses, bon senyor!−, va interrompre’l ella, admirada.

El Dr. Bastons callà. La mirà. I, després d’un silenci amorós, digué a la senyoreta:

−¿Em deixa que l’acompanyi?−, i li oferí el bracet i ella s’hi agafà amb la maneta.

La llavor de l’amor havia estat plantada amb els ditets, oi? Amb els ditets. Però hi ha llavors i llavors..., i aquella, que en terreny tan fèrtil hagué estat plantava (perquè la circumstància de trobar-se dos estranys al carrer és la pitjor per enamorar-se, però també és la millor per enamorar-se, francament); aquella llavor, dèiem, hauria de florir passada una llarga temporada. No floriria de cop; doncs la noia, en el fons, no les tenia pas totes, i el Dr. Bastons, en el fons, tampoc era d’enamorar-se de cop. No seria una amor instantània. No, no la hi seria. Però, noi, seria un amor efectiu. A la llarga es casarien i tot.

Després d’haver-se apropat a la farmàcia, haver-hi comprat les herbes i haver-hi fet riure, vàries vegades, al farmacèutic i a la senyoreta, el Dr. Bastons va fer entrada al piset i es plantà davant mateix del malalt amb les herbes medicinals que havien de guarir-lo agafades en una mà i la senyoreta repenjada en l’altre costat, agafant-se-li de bracet; tot ell presentava un aire festiu i amè, i semblava que hagués arribat la mateixa primavera; de cop i volta, la taula es convertí en una tauleta, el llit, en un llitet i el dramatisme general, en una espècie d’entreacte, com un irrisori descans, de l’alegria: la immensa felicitat d’un caminar pel carrer distès, desgavellat. Pollastre. I, encara no se sap perquè, tothom va sentir el mateix que se sent quan, després d’una absència llarga o rellevant, un conegut proper i molt enyorat se’ns presenta a casa i ens hi abracem; tothom va experimentar aquest deliri, tot i que ningú el coneixia d’abans al Dr. Bastons, no l’havien vist mai. I va ser en aquest precís instant que el bo del Dr. Bastons, veient-se immers en aquesta porosa al·lucinació, i segurament molt embriagat d’aquesta porosa al·lucinació, va idear aquella rondalla i la va deixar caure rítmicament, amb elegància i dirigint-se, per igual, a tots els presents.

La riallada fou general.