Explicació I (el Buixens fill)

Ai, ai, ai. Quina nostàlgica pesadesa m’omple el tou dels ulls. Em venen ganes de plorar, oi?

Quan el Dr. Bastons va conèixer el Buixens fill, de seguida va veure que aquell noi era un gran bailarín. Efectivament, el Buixens fill ballava com un autèntic cubà, tenia un remenar de malucs que, noi, semblava que hagués nascut al mateix Caribe. I el Dr. Bastons, que tenia molt ull per aquestes coses, se n’adonà només de veure’l caminar: “aquest noi balla com els àngels; feia anys que no veia una cosa igual”, li va dir a Cristu II, el també anomenat Carod, que era l’amic comú que els havia presentat.

El fet és que el Dr. Bastons també ballava molt bé i, en veure aquell talent natural del Buixens fill, va entendre que allò era un diamant per pol•lir, i, potser per enveja, es va entestar en fer veure que el nano era el seu deixeble, i ho va escampar per tot arreu, tot i que era mentida. “¿Aquest?, tot això que fa li he ensenyat jo...”, deia el Dr. Bastons, amb aires de suficiència, per on fos que el nano lluïs el seu swing; sobretot ho deia a les senyoretes. Mica en mica tothom es va anar creient aquesta mentida, fins i tot els pares del Buixens fill i els seus amics més propers, molt estranyats, també s’ho creien. L’estil de ball del Buixens fill, que sempre havia estat considerat un estil molt peculiar, rar o “original”, havien dit alguns entesos, a ulls de la gent es va anar convertint en una imitació, en una cosa apresa, copiada d’una altre persona, que no era cap altre que el Dr. Bastons; i, d’aquesta manera, el noi va començar a veure’s menys valorat; ja ningú li deia allò de “però, però..., ¿on ho has après a fer això?”, sinó que ara, amb cara d’ensumar merdes, li deien: “¿i no tens cap passet de collita pròpia, eh nen?”. Fins i tot ell mateix va acabar per creure’s que no ballava tant bé com s’havia pensat i, llavors sí, el Dr. Bastons, que sempre va ser molt bona persona, se li va oferir com a mestre de ball per ajudar-lo a recuperar la fama que havia tingut anys enrere i que ara trobava tan a faltar .

El primer que li ensenyà el Dr. Bastons foren com una espècie de màximes, com unes proposicions axiomàtiques de l’assumpte del ball. El Cristu II, el també anomenat Carod, que és qui m’explica tot això, encara en recorda algunes d’aquestes màximes, com per exemple: “sempre que ballis has de saber que estàs lligant”, deia una; o: “mai ballis amb un home més baixet que tu”, resava una altre; o també: “quan ballis amb una senyoreta, aprofita per grapejar-la tant com puguis”. Es tractava d’unes lleis que, segons el Dr. Bastons, al segon curs s’aprenien a infringir i al tercer curs s’aprenien a escriure amb bona lletra. Però, sigui com sigui, tot això mai va acabar tenint lloc. Després del primer curs el Buixens fill abandonà la disciplina, es deixà i començà a beure com una esponja, i el Dr. Bastons també. “Potser tot plegat només era un pretext per fer-se amics, oi?”, em diu, fent-me una mirada inquisitiva, Cristu II, el també anomenat Carod, que també beu com una esponja.