L'entrevista

Recentment, buscant per uns calaixos he trobat una curiosa entrevista que li van fer al Dr. Bastons en una revista de variedades que es deia "La noia satisfeta"; vaja, com un magazine-revisteta. La podeu llegir tot seguit. 

El Dr. Bastons va ser un home molt volgut en les comarques del nostre país. Amb la seva tartana silvestre, bruta i trencada les visità totes alegrement, banyant-se en el suc jovial i despreocupat de la felicitat que la gent dels nostres poblets es guarda tant d'oferir als estranys. I és que ell mai fou un estrany. "¿Un estranger? ¡Romanços...!”, deia ell tot sovint, “els estrangers, sigui com sigui, són persones que venen a mirar, a veure'ns i a ser mirats i vistos pels locals; i això, al cap i a la fi, no deixa de ser una excusa suficient per fer-hi petar la xerrada, oi?". ¿Qui no recorda aquella mitja rialla i aquella mirada perduda, capritxosa i pensativa a la vegada que feia el Dr. Bastons quan deia allò de: "aquesta no la saben pas...?”. Potser les endevinalles no eren bones; de fet, no ho eren gaire i mai van obtenir un reconeixement intel•lectual que sempre hi hauria caigut massa ample. Però resulta difícil no estimar aquest ésser simpàtic, desgavellat i bromista que va ser el Dr. Bastons personalment, amic de grans eminències i testimoni importantíssim de les inquietuds artístiques de la seva època.

Pregunta: Què! ¿Com li proven les vacances senyor Bastons?

Resposta: ¿Jo? ¿Vacances? I ara... ¡Què més voldria jo que seguir fent via pels puestos! Lo que passa és que la meva dona no em deixa, diu que ja no tinc edat per aquestes coses. Ella ho veu d’una manera i jo d’una altre; però com que estem casats, pues tens d’apechugar...

P: Oh, poc me’l veia jo casat, senyor Bastons. Vostè sempre m’havia semblat un ocellet lliure, autònom, sense lligams...

R: Calli, calli... L’amor es paga car avui en dia. ¡Caríssim! Miri, li explicaré una cosa: quan jo anava a Cambrils a fer-hi la Diada del Corpus vaig conèixer un xicot que es deia Baques, molt bon noi, que tocava el violí i sempre deia que quan tingués diners se n’aniria a Alemanya (perquè es veu que aquí, això dels violins, com que no és tradició, no es pot aprendre tan bé com allí, sap?). Bé, doncs miri: va ser casar-se i, ¡tururut!, va muntar un negoci de vetes i films i ja ningú va sentir a parlar mai més d’Alemanya ni de violins ni de viatges ni de res de res. ¿M’entén? Jo el planyo, en aquest noi, eh, jo el planyo... Però l’amor és així. S’ha de saber molt bé on es suca la molla si la vols tenir seca l’endemà. Vostè ja m’entén...

P: Ja ho crec, ja ho crec...

R: ¡Oh!, i encara li diré més. Veurà: allà als Josepets (que és on jo vaig aprendre les quatre regles) hi havia un hermanu que, lògicament, no estava casat, perquè era hermanu, però havia estat promès. Era vidu. La noia es va morir d’una infecció just abans que es casessin; i ell, de la pena, es va fer hermanu. Així que ja ho veu: ni mortes, tu... Encara que es morin et determinen, t’enfilen, ¿sats? Ai l’amor... L’amor no és cap broma. És una cosa molt sèria. Jo tampoc diria que sigui una malaltia (que hi ha qui ho diu). Però és una cosa que Déu ni do, eh?, Déu ni do.

P: Bé, però suposo que vostè guarda molts bons records d’aquella època de rutes o de “fer via”, com diu vostè.

R: Sí: “fer via”. Sempre ho he dit així, sí. Sí, sí, sí... [silenci]

P: Guarda molts bons records suposo...

R: Oh i tant! Els millors de la meva vida, ja veu què li dic. Jo, ja em puc morir tranquil. No em queixaria pas de morir-me, no. No donaria gens de guerra, allà calladet, i... Oh, però..., ¡Mercè! ¡¿Mercè, què hi fas aquí?!

Mercè: ¿Que què hi faig aquí? ¡¿Què hi fas tu?! ¡Que m’has dit que només en tenies per mitja horeta i ja van tres quarts em tens aquí fora, podrint-me!

R: ¡Home, Mercè, però que això és per la tele...! Que m’estan fent una entrevista, no hi pots sortir tu...

M: La tele, la tele... A veure: ¿on t’està la tele?

P: Però senyor Bastons, ¿qui és aquesta dona?

R: Oh, pues miri: aquesta dona és la meva senyora. ¿Entén ara el que li deia? ¿Ho entén?

M: ¿Què..., què li deies tu?

R: Nooooo, no res, Mercè, no res... Parlàvem de quan feia endevinalles. [li pica l’ullet a l’entrevistador]

M: Ah, molt bé. [se'l queda mirant en silenci] ¡No en vas tenir prou de fer el ximple per tot arreu que encara ho has d’anar explicant pels puestos!

R: Noooooo. Pels puestos no, Mercè, que ell m’ho ha preguntat, que és per la tele...

M: La tele, la tele... Aviam: on és la tele?, eh?, aviam ¿On la veus tu la tele? ¡Ximple! ¿Que no ho veus que t’han enredat?

R: Nooooo. La tele, Mercè, és aquest edifici...

P: Perdoni, però em penso que hi ha hagut un error, eh? Això no és per la televisió. És per una espècie de diari, com una revista.

R: ¿Una espècie de diari diu?

M: ¿Ho veus? ¡T’han enredat! Idiota...

R: Ah, ¿així no és per la tele? Oh, però jo em pensava... i, llavors, ¿què són aquells tubus?

P: Això és la redacció d’un diari que es diu “La noia satisfeta”. Aquests tubs són les clavegueres dels pisos de dalt. Fan una mica de lleig, és veritat, ho hem de pintar.

M: ¡I no li faria cap mal que hi passéssiu un drapet, que hi ha més pols que en un cementiri!

R: Home, Mercè, no li fumis escàndol ara, a sobre que m’han invitat...

M: ¡Tu a callar!

P: Renoi, quin caràcter...

R: No ho sap prou... No em deixa fer res. De seguida es pensa que estic fent via com abans i es posa així, d’aquesta manera, i d’aquí no hi ha qui la tregui.

P: Home, doncs ben mirat podríem seguir l’entrevista amb ella present, poden contestar-me les preguntes entre els dos, ¿què me’n diuen?

M: ¡Sí home! ¡Aquí l’única que fa preguntes sóc jo! A veure: ¿qui coi és vostè?

R: Mercè, per favor...

P: Jo... Jo sóc l’entrevistador...

M: “L’entrevistador”... Així vostè també es posa mots, com el meu marit, que es feia dir “Dr. Palmons”.

R: “Bastons”, Mercè, “Doctor Bas-tons”. Sempre ho dius malament.

M: Pues miri, maco, sàpiga que ara el meu marit porta una vida molt diferenta i es fa dir pel nom que té. ¡Com tothom! I tu i jo, Vicenç, ara mateix ens n’anem cap a casa. ¡S’ha acabat!

P: Oh..., però, senyora...

R: ¡Mercè!

M: ¡¡Tothom a callar!! ¿I què és aquella porqueria d’allà?

P: Oh, no és pas cap porqueria, senyora, és el logotip del diari.

M: ¡¡Pues sembla una porqueria d’ocell! ¿No li fa vergonya..., a la seva edat i fent el ximplet d’aquesta manera?. “L’entrevistador”... ¡¡I a veure si fem dissabte aquí, que això sembla una quadra!!

P: Descuidi, descuidi...

M: Vinga, va, prou romanços, adéu.

P: Oh, però...

R: Ja quedarem un altre dia..., ja d’allò..., sense... Vostè ja m’entén.

M: ¡Passa i calla, tu! ¡No siguis criatura, eh! ¡Passa!

P: Oh, però encara no hem parlat de la colla intel•lectual de la seva època, Sr. Bastons...

M: ¿Quina colla?

P: Doncs en Canuda, en Pere Mestres, en Rigodau..., en fi, els amics del seu marit...

M: “La colla intel•lectual”... ¡Una colla de sinvergüenses, això és lo que eren!

P: Home, no, senyora, no, jo per aquí no passo. Vostè no pot parlar així de gent tant important com aquesta. El senyor Rigodau és l’autor del Diccionari de Sinónims.

M: ¡Sí home! ¡Ca! El diccionari de romanços aquest li va fer un noi, que es deia Montolivo, i després el Rigodau es va endur tota la fama; li va prometre el oro y el moro i después no li va donar ni cinc.

R: Sí, amb això té raó. En Rigodau li va fer ben bé la jugada en aquell pobre nano...

M: L’únic que valia de tots aqueslls era el Ventura.

P: ¿En Joan Ventura?

M: Sí. Aquest ho feia tot ell.

P: ¡¡Què!! Així en Pere Mestres també...

M: També, també... Li feia tot la dona.

R: Oh, i les meves endevinalles a mi no me les feia pas ningú, eh?

M: ¡Tu a callar! Les teves endevinalles eren una bírria. Feies el ridícul.

R: Buenu... Però les feia jo tot sol, i jo sempre dic que si, almenys, has fet lo que t’ha sortit del cor, doncs, almenys, mira, ja has fet lo que bonament has pogut, oi?

M: Quina tonteria.

P: Sí, la veritat és que això que diu és una tonteria...

R: ¡¿Ah sí?! Pues, miri, me’n vaig. Apa, anem Mercè.

M: Ja ho deia jo...

P: Això, això, vagi-se’n, no em faci perdre més temps...

R: ¡El temps me l’ha fet perdre vostè a mi! ¡I adéu!

P: Adéu, adéu...

LA NOIA SATISFETA, diumenge 22 d'abril de 1975